 |
|
PASSEIG
ARQUEOLÓGIC
El
terme de Pego està farcit de restes arqueològiques
que ens diuen d'alguna manera que l'home des de molt antic
ha viscut en aquesta vall beneficiada pel paisatge de muntanya,
la proximitat a la Mediterrània i, l'abundància
d'aigua. Les notícies sobre les estacions prehistòriques
i històriques a Pego han estat producte de l'estudi
interdisciplinar d'investigadors tradicionals, i últimament
per una fornada nova d'arqueòlegs altament qualificats.
|
|
| |
PRIMERES
INVESTIGACIONS
Les primeres investigacions foren realitzades
per estudiosos locals com el vicari Bernardino Sastre,
el croniste Carmel Giner, i el mestre nacional Antonio Pérez
Ramos. Aquestes es caracteritzen per la manca de cientificitat
però, ens donen bones referències toponímiques
i geogràfiques dels jaciments. D'altra banda, a partir
de la renovació historiogràfica i de la ciència
arqueològica, amb pautes més científiques
del treball arqueològic, aparèixen els
estudis de Pepa Pascual, Xavier Martí, Josep
Antoni Gisbert, Josep Torró i R. Azuar entre d'altres.
Els jaciments o restes arqueològics constitueixen part
integrant del Patrimoni Cultural de la comunitat, que ens possibilita
conèixer, encara que siga parcialment, el desenvolupament
cultural, social i material en altres èpoques històriques,
raó que justifica la seua protecció i les llimitacions
a qualsevol acció que puga degradar-los, segons l'article
166 de la Normativa Urbanística.
UN VIATGE
PER LA HISTÒRIA
El nostre
recorregut abarcarà des
de la Prehistòria fins a la mediavalitat, per
la qual cosa, caldrà un bon calçat per recòrrer
aquest intens gresol de cultures i pobles en una mateixa terra:
Pego i la seua vall. Seguirà el nostre passeig un mètode
cronològic, per fer-lo més didàctic
i per a que el visitant o el curiós lector, s'endin-se
imaginàriament en cada període de la història
que recorre aquest escrit.
LA PREHISTÒRIA
La més antiga estació prehistòrica
es troba a la muntanya de Benirrames, pertany
al Paleolític Mig o també anomenat Musterià.
Avui recau en terme d'Oliva però, en aquells temps cal
tenir en compte que els termes no es delimitaven tan estrictament
com en l'actualitat. El jaciment consisteix en un trencament
de la bòveda d'un hàbitat en cova. Greument deteriorat,
el seu interés radica en l'aglomeració de
material lític i restes animals esparcits arreu
de tota la zona més immediata. Després de la crisi
del Mesolític l'home neolític, ja més sedentari,
va deixar les seues petjades en diversos llocs. En Ambra trobem restes
de ceràmica neolítica, igual que en la Muntanyeta
Verda, i les muntanyes de Bullentó.
|
|
| |
Vista de la muntanya d´Ambra on es trabaren
restes de ceràmica neolítica.
|
|
| |
A les darreries del Paleolític
i també durant el Neolític trobem hàbitats
en cova en algunes de les muntanyes pegolines. Pel
camí del Carritxar accedim al interior de la Serra de
Mustalla o Mostalla, allí prop trobem la Cova
de l'Ase, la qual es localitza en una vessant del
barranquet que des de l'explanada del cim camina fins al plà.
Es tracta d'un hàbitat en cova i es deuria practicar
en ella també el soterrament. Sembla que el nom de
la cova fa referència a l'animal quadrúpede de
la familia dels èquids, però no hi sabem el per
què s'anomena així.
De semblant cronologia
(5000-3000 a.C), però molt
més desconeguda és la Cova de Xical o Potastenc,
la qual es troba quasi al cim sobre la senda que passa per sota
mateix de la cova al N.O. del Xical. Inèdita també i
en la mateixa muntanya, prop d'un barranconet annex al Barranc
de les Coves, descansa impassible la Cova Negra,
amb una majestuosa bocanada d'entrada orientada cap a l'Est.
A poc a poc, i ajudat per la benèvola condició climàtica,
l'home va anar baixant al plà per establir-se i desenvolupar-se
en una economia de producció, fonamentada en l'agricultura,
la ramaderia i la pesca.
L´EDAT DE BRONCE
Durant el Bronze
valencià es produeix
la segona gran crisi de la València prehistòrica,
segons J.Aparicio fou una època d'intensa i perllongada depressió econòmica.
Un dels més estudiats i important jaciment,
s'enmarca dins d'aquesta adscripció cultural i es troba a
la marjal de Pego, a la zona anomenada El Plà junt
al camí dels Magranars. Aquest jaciment fou descobert a
principis dels anys 80 per Salvador Climent i
es tracta d'un despoblat del bronze (4000-2000 a.C) on vixqueren,
caçaren i pescaren antics pobladors, defensats per una
petita muralla circumdant. Les prospeccions donaren bona referència
de l'abundant ceràmica, agulles d'ossos, i
la possibilitat de l'existència d'un poblat amb estructures
d'hàbitat de cabanyes amb un sostre de material vegetal
i fang.
Del bronze també hi ha referències
en un monticle anomenat Tossal Ras, al qual
s'accedeix des de la carretera de Pego a Benidorm, en
el port de Sagra. S'observa una muntanya molt erosionada,
en el cim de la qual abunden les restes de ceràmica,
diverses estructures defensives, molins barquiformes (molins
de mà) i cantells rodats. Durant el bronze la
ceràmica és de baixa qualitat, seguia fent-se a
mà i, la peculiar cocció li conferia la similitud
a un sandwich, amb les dos cares superficials vermelles i al
interior un color negrellós.
ELS IBERS A PEGO
Cap al segle V-IV a.C. podem parlar de la cultura
ibèrica alacantina. Els exponents més interessants
a prop nostre són el jaciment del Xarpolar a la
Vall de Gallinera (Margarida), el de Segària i, el del
Castellar d'Oliva. Tot i això, la referència
per excel.lència d'aquesta cultura és l'arxiconeguda
Dama d'Elx. Encara que al terme pegolí observem restes
de ceràmica ibèrica, no sembla massa probable un conjunt
habitable o un jaciment exclusiu d'aquest període,
llevat de la Muntanyeta Verda i el Tossalet de Sorell.
La Muntanyeta Verda s'alça
a 50 metres al Nord de la marjal, sembla un illot que antigament
deuria sobresortir de les aigües del paratge, un lloc previlegiat
per a l'aprofitament i refugi humà. Pot ser que una petita
muralla circumdara un petit poblat durant aquesta època,
tot i això, les investigacions encara no són massa
concloents.El Tossalet de Sorell és un
altre lloc paradisíac que es troba prop de la Casa Motor
de Sorell. Entre els bancals, avui de tarongers abans de garrofers
i oliveres, s'alça un petit monticle on predomina la roca
en tota la seua superfície. Al seu voltant i en les caigudes
trobem abundant ceràmica, predominant la ibèrica,
romana i islàmica.
LA ROMANITZACIÓ
Com afirma J.A.
Gisbert el terme municipal de Pego, per la seua considerable
extensió al mig de la planura
costenca, presenta una forta empremta de la Romanització. Carmel
Giner el 1966 va descobrir unes sepultures en una parcel.la
de la partida de Penyalva. La necròpolis
va quedar desfeta per la roturació dels bancals, però una
fotografia en ha deixat bon testimoni de l'enterrament d'inhumació amb
l'esquelet allargat dins d'un fossa i cobert per vàries
tegulae.També es va trobar una moneda, que segons Gisbert
es tractava d'un As de la primera meitat del segle II d. C. A
l'Heretat de Sala a principis del segle XX es
va trobar una làpida de marbre amb una inscripció llatina
que deia així: A cayo Licinio Maximo de edad 37 años.
Aquí yace. A su hermano piadosisimo erigió este
monumento Licinio Máximo.
En la partida de Favara, que
ve de l'àrab i significa font, hi havia una necròpolis
romana confirmada
per l'existència de bona quantitat de fragments de tegules
romanes (que tapaven les sepultures), fragments de dolia, peus
d'ànfora i abundant ceràmica. A més, d'aquest
període es va trobar també una moneda de Trajà.
Podem relacionar aquest jaciment amb el de Penyalva i, també ambel
de Sant Antoni.Allí es trobava una extensa vila
rústica habitada probablement des del segle I
al V d.C.Segons Gisbert, màxim exponent de l'estudi arqueològic
de l'antiguetat clàssica a la Marina, les troballes confirmen
l'existència de construccions i, fins i tot, hi degué existir
un Caldarium (sala de bany d'aigua calenta d'unes termes).
D'aquest jaciment romanen d'empeu tres peces de columnes al pati
de la Casa de Cultura de Pego que donà l'arqueòleg
al municipi. A la partida de Gaià, prop
del antiquíssim Poet de Cotes, Carmel Giner i Antonio
Pérez Ramos van estudiar unes troballes que aparegueren
després d'una roturació cap a finals dels anys
50.
Sortiren nombroses
sepultures i abundant material ceràmic i d'aixovar.
Aquests pensaren que es tractava d'una necròpolis àrab, però més
recentment Gisbert va datar el jaciment en època romano
tardana cap al segle VII d.C., sota el domini visigot a la
Península. Hi existien enterraments típics del
món romà tardiu i les ceràmiques estudiades
confirmen una estreta relació geogràfica i cronològica
amb el jaciment de Sant Antoni, situat a tan sols 800 metres.
Un altre jaciment de l'època romana és el del Tossalet
de les Mondes, estudiat per Gisbert i també per
Carmen Aranegui. A pocs kilòmetres de la població,
en la carretera de Dénia, s'alça un monticle
on es situà un típic poblament rural romà dedicat
a l'agricultura fonamentalment, podem trobar allí algunes
restes de la petita muralla que envoltava el poblat.
Més adscripcions
romanes les trobem a l'Alter
de Pau, on es topà a més d'una necròpolis,
un forn, de caires industrials, que cronològicament
podriem situar entre el segle I - IV d.C. En Atzahila, la ceràmica
localitzada s'estén cap a les caigudes dels bancals
d'oliveres i garrofers que miren cap a la carretera de l'Atzúvia,
al punt situat dalt del barranc de Miquel. Hi ha abundant ceràmica
ibèrica. No obstant, predomina la romana i la medieval.
Sembla més obvi que es tractara d'un assentament romà ja
que la terra que predomina és la marga blanca o tap,
característica dels assentaments de l'època.
També hi havia evidències, avui desaparegudes,
d'una via o cami romà que conduiria l'Atzúvia,
i les lloses quedaren soterrades quan es va fer el nou camí rural.
La ceràmica romana està representada a la zona
per la sigillata hispànica, suau i vermella, l'africana
més fosca i, la comuna, de color gris i sense cap decoració.
|
|
| |
Trobem a
l'entrar al Museu els panells explicatius de la introducció del cultiu de l'arròs
a les terres del Mediterrani. Seguix la preparació de la
terra on s'exhibixen diferents aladres i una completa col·lecció de post de
ganivets a destacar també la curiosa segadora de séquies.
Seguidament s'analitzen la sembra plantada que es realitzava
sempre amb els camps inundats, per la qual cosa se tènia
que fer el planter en terres preparades a l'efecte.
El planter s'arrancava a la nit i es plantava a l'eixir el sol.
La distribució dels
grups d'hòmes pel camp i la forma de vestir amb les imprescindibles
garramanxes per a evitar els mossos de les temibles sangoneres.
Tot queda reflectit amb l'encant que donen els testimonis originals.
Una de les peces importants és la barca, imprescindible
per al transport de les garbes d'arròs dels camps
d'interior cap als camins.
Seguim amb la batuda i destaquem l'era amb tots els elements que
intervenen en aquesta important labor. De gran interés la col·lecció de
rulos.
El recorregut pel Museu acaba introduint-nos en el món del molí i
la posterior comercialització. Les marques comercials destaquen la varietat
Bomba que a Pego tenia especials característiques.
La visita al Museu finalitza amb la visualització d'un vídeo
que resumix tota aquesta important activitat.
|
|
| |
L`ÈPOCA
ISLÀMICA
Amb el vincle intermedi
de la Gaià visigòtica,
arribà la dominació islàmica del
territori valencià a partir del segle VIII. La
més antiga de les troballes islàmiques la
va estudiar Bazzanna al Xillibre, una fortalesa
emiral del segle X, greument atacada per la
construcció a sobre d'una caseta d'ICONA i un repetidor
de TVE. La fortalesa s'alçava al Miserat o Miserà,
que significa el despoblat; encara podem veure marcat amb formigó la
base estructural del que haguera estat un castell islàmic
d'altura primerenc a la nostra vall. Favara també presenta
una necròpolis islàmica o medieval,
amb nombrosos enterraments que miraven cap a l'Est. Amb l'actual
transformació de la zona degut a l'eixamplament del polígon
industrial han sortir de nou ossos i esquelets del que poguera
haver estat aquesta necròpolis, que podriem situar al
voltant del segle XIV-XV. Favara es va eregir en nucli de poblament
(alqueria) durant el període islàmic i després
de la conquesta.
En 1535 fou eregida
en parròquia que incloïa
també els llocs de Benumeia i l'Atzúvia. Al segle
XVIII Favara va quedar despoblada i va passar a ser una partida
més del terme. No obstant, hi va existir una ermita, la
de Sant Pere, que a primeries del segle XX va desaparèixer.
Posteriorment va romandre el panteó de la familia Cendra,
del Majoral, avui al cementeri municipal. D'època
islàmica també hi són les alqueries
de la vall de Pego, que encara que no conserven cap element constructiu
de l'època, si que veiem en elles abundant material ceràmic
en la mateixa superficie de la terra.Aquestes alqueries o nuclis
de poblament en època islàmica: Atzúvia,
Atzahila, Atzaneta, Benixat, Benigani, Benituba, Benumeia (ermitori
de Sant Sebastià del segle XVIII), Castelló, Cotes,
Favara, Rupais, Salamona i Sant Antoni (Beniçuleima) passaren
després del seu despoblament a ser partides rurals del
terme pegolí; menys l'Atzúvia que es consolidà com
a nucli de poblament i, Atzaneta que quedà absorbida
en el parcel.lari de la població de Pego. Però,
sens dubte, és el Castell d'Ambra el jaciment
per excel.lència del període islàmic a
la nostra vall. Sobre el castell s'han escrit moltes coses, totes
elles dirigides a datar-lo cronològicament i a intentar
esbrinar si fou un castell habitat en el seu interior.
EL CASTELL
D´ AMBRA
El castell d'Ambra,
segons Xavier Martí, és un castell de por, construit
pels islàmics davant l'amenaça de conquesta feudal iniciada
cap a finals del segle XII i principis del XIII. Segons P. Guichard
es tracta d'un castell-albacar, amb l'acostumbrada cisterna,
destinat a servir de refugi a la població de les alqueries
del terme en cas de perill. El castell va començar
a construir-se a principis del segle XIII i, després
de la conquesta (en la qual sembla no va participar activament)
es construiren cases dintre del recinte que foren desmantellades
posteriorment quan s'inicià la construcció de
la nova vila de Pego cap al 1280. A partir d'aquest
moment el castell perd la seua importància, després
d'un període de pau on la política reial va decidir
crear noves viles amurallades en el plà. Les restes del
castell amaguen realment vestigis estructurals de molta
importància. Destaca el seu doble recinte emmurallat,
la cisterna, les vivendes del interior, la porta d'accés
amb el seu cos de guàrdia i, per últim, una construcció adosada
a la muralla interior que sembla un mihrab islàmic,
però que quan trobaren en les últimes
excavacions una pila baptismal es decantaren per afirmar que
es tractava més bé d'una xicoteta ermiteta.
Al sobre d'una torre circular innacabada, malauradament s'instal.là el
repetidor de TV i la caseta al costat, que trenca la fesomia
per complet de l´emblemàtic castell que
fou en un temps del cabdil moro al-Azraq. Per acabar
el nostre recorregut per les meravelles que l'home pegolí deixà en
la nostra història i en el nostre poble, cal ressenyar
el nucli urbà de la Vila de Pego, nascuda després
de la conquesta cristiana. Ha estat estudiada pormenoritzadament
la vila de Pego medieval per Xavier Martí, amb la seua
Tesi de Llicenciatura titulada El Parcel.lari medieval de Pego,
Un assaig de restitució del paisatge urbà a partir
de les fonts fiscals i l'arqueologia, presentada a la Universitat
de València.
EL NAIXEMENT DE LA VILA DE PEGO
La vila
de Pego és una fundació cristiana
del segle XIII-XIV destinada a assentar nous colons
cristians després de la conquesta. Una muralla rodetjava
la vila, que la tancaven tres portes i, al voltant del recinte
circundava una vall o fossar. Les restes d'aquella vila medieval
encara guarden el seu resó en concrets punts de l'actual
casc antic de la població. El Portal de Sala,
degué ser la tercera porta en importància de
la vila, conduïa probablement a l'horta i, queda d'empeus
avui miraculosament. La porta de la Plaça donava
al Raval (avui carrer Major) i la dels Siscars o Maiorasgo al
cami d'Oliva i València, aquestes altres dos portes
es destruiren a l'eixamplar la vila al segle XIX. Respecte
a la muralla, recorreguent el seu traçat original encara
queden resorts embeguts en el parcel.lari. Bona mostra en són
el llenç conservat al pati de la Casa de Cultura;
i el llenç i torres situat a la cantonada
del carrer Sant Lluís i Mestre Blasco. Últimament
la sensibilitat del veinat ha fet que es conserven llenços
i imatges d'ensomni com el que ha conservat en la seua botiga
de joguets la familia Muralla. La resta de la muralla moltes
vegades serveix de mitjanera entre les cases, la conservació de
la qual depén del gust pel patrimoni del veinat pegolí.
La riquesa arqueològica de Pego i la seua vall cal començar
a estimar-la i, per a això, cal començar a conèixer-la.
Aquest text només espera obrir la sensibilitat del pegolí pel
seu patrimoni, que al cap i a l'afí, és el seu
vincle d'unió amb la història, cultura i temps
del seu poble. I no hi ha res més bonic que èsser
conscient de ser part activa del poble, i valorar-ho i estimar-ho
en una bona mesura. Allò que val és la consciència
deno ser res sinó s'és poble. I tu, greument,
has escollit. Després del teu silenci esctricte, camines
decididament. Assumiràs la veu d'un poble, V.A. Estellés.
|
|
| |
JOAN
MIQUEL ALMELA COTS ARXIVER MUNICIPAL
REGIDORIA DE CULTURA
|
|
|
|
|
