Aquesta plana utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si segueixes navegant entenem que ho acceptes. D'acord Més Informació.
cultura cultura

El castell d'ambra

vista del catell d'ambra

Per terres alacantines s’alcen castells per quasi totes les ciutats i pobles, però el de Pego, per les seues característiques estructurals ens fa viatjar al més profund de l’epíleg musulmà en les nostres terres valencianes.

Abans de la conquesta cristiana, el territori s’estructurava per districtes, els quals tenien com a centre el castell, situat quasi sempre en altures escarpades, del qual depenien una sèrie d’alqueries dispersades pel terme. Pertanyien al districte castral –hisn- d’Ambra (Pego) les següents alqueries: Atzahila, Atzeneta, Avengalip (Benigalip-Benigani), Beniomer, Beniparri, Benituba, Benumeia, Benixat, Benisuleima, Castelló, Cotes, Favara, Forna, Gaià, Atzúvia, Massil, Rupais, Salamona, Sorell i Uxola.

Després de la conquesta cristiana va canviar substancialment l’estructura de la població. A la gradual desaparició de les alqueries, va seguir la política de creació de noves viles destinades a albergar els colons cristians que es pretenia establir.

Com afirma P. Guichard el castell d’Ambra és un dels tants castells islàmics del territori valencià que van servir com a llocs d’hàbitat i/o refugi a càrrec de les comunitats rurals, amb un caràcter no feudal i que van ser objecte de transformació i destrucció després de la conquesta.Antics historiadors dataven la construcció del castell entre els segles IX-XI, però les últimes investigacions i excavacions arqueològiques la daten de principis del segle XIII. Les runes del castell s’alcen sobre una cresta rocosa formada pels contraforts septentrionals de la Serra de Migdia, delimitant la vall de Pego pel sud. S’alça a una altura de 264 m sobre el nivell del mar i la seua construcció s’adapta perfectament a l’orografia abrupta i rocosa de la muntanya d’Ambra.

El castell no va participar activament en la conquesta, però si va tenir importància en les posteriors revoltes mudèjars capitanejades per al-Azraq. L’any 1268 se li va consignar el castell a Arnau de Romaní, manant-li Jaume I que en el castell romanguera una atzembla i deu homes. Un any després va passar a Bonanat de Guia que el va tenir poc temps, passant el 1260 a Pere de Berbegal, arxiprest de Daroca, custodiant-lo amb quatre homes, a qui el rei pagava 150 sous anualment. El 1264 va passar el castell a Ade de Paterna pel deute que l’infant en Pere va contraure amb ell. Cobrat el deute, el rei va donar en crèdit el castell a P. de Capellades. El 1271 va passar a les mans, en les mateixes circumstàncies, a Pere de Marcén.

Finalment, després d’estar en mans dels sarraïns durant tres anys, a partir de 1276 el castell va començar a perdre la seua importància militar. Va acabar per perdre completament la seua importància el castell quan a partir de 1280 es començà a crear la nova vila de Pego. Després de la segona carta de poblament (1286) concedida amb millors condicions que la primera (1279), comencen a arribar colons des de Barcelona que van a establir en una nova vila emmurallada que s’ha de construir assentada sobre l’antiga alqueria d’Uxola.

El castell d’Ambra és una construcció islàmica tardana, que segons Javier Martí, comença cap a principis del segle XIII, producte de la por dels musulmans davant de l’amenaça de conquesta feudal. Allò que més sobta d’aquesta afirmació, és la poca durabilitat que va tenir el castell (1220-1280).

vista del catell d'ambra

Però la veritat és, que les últimes excavacions no han tret a la llum cap resta anterior a la cronologia apuntada.

Establerta la cronologia i durabilitat del castell, un altre dels aspectes importants és saber si va estar o no habitat, és a dir, si va servir només de refugi militar o si al contrari en el seu interior existien habitacles. Aproximadament existien una vintena de vivendes amb una disposició en escalonament i aprofitant l’estructura natural de la roca. Les vivendes eren de dimensions reduïdes i l’obra d’encofrat de morter de calç i pedra calcària d’irregular grandària.

També van haver de tenir fusta, encara que probablement aquesta es va utilitzar posteriorment per a les cases de la nova vila, ja que en les excavacions no es van trobar restes d’aquest material. Les restes de la muralla del recinte ens mostren el valor de l’arquitectura defensiva; els murs realitzats en tapial, els fonaments de maçoneria i quatre cubs (torres) de planta rectangular en ixent reforçant el mur.

vista del catell d'ambra

Al Sud-est del mateix es troba la porta d’accés al recinte, entre l’avantmural i la muralla del castell. L’accés es compon de dues portes disposades longitudinalment intercalant-se entre elles un cos de guàrdia. Aquest cos de guàrdia permetia fer la guaita entre les dues portes durant la nit, així com el descans dels caminants en el seu accés al castell. En el mateix banc de guàrdia podem observar el que poguera ser un curiós joc medieval compost per vuit orificis en què s’hauria d’encarar pedres de diferents tamanys. En les excavacions del projecte “Transformacions de l’estructura de poblament medieval en les terres de la Marina”, també es va trobar en la porta 5 diners de bronze de l’època del regnat de Jaume I (1238-1276).

En l’interior del recinte, al costat de la segona torre de la muralla s’emplaça un aljub o cisterna de planta rectangular (12 x 3 m) realitzat en tapial que servia per arreplegar l’aigua de les pluges.

Un avantmural o barbacana tanca el recinte murallat, realitzat també en tapial encara que de menor altura que la muralla interior. Està dotat d’un ingrés en replec i de tres falsos cubs que s’adapten al traçat de les torres i la muralla.

Encara que el castell es troba en relatiu bon estat, la intensa tasca d’abancalament i l’acció erosiva dels agents atmosfèrics han castigat molt les construccions.


Joan Miquel Almela

Arxiver municipal