El terme e Pego està farcit de restes arqueològiques que ens diuen d’alguna manera que l’home des de molt antic ha viscut en aquesta vall beneficiada pel paisatge de muntanya, la proximitat de la Mediterrània i l’abundància d’aigua.
Les notícies sobre les estacions prehistòriques i històriques a Pego han estat proucte de l’estudi interdisciplinar d’investigadors tradicionals i, últimament, per una fornada nova d’arqueòlegs altament qualificats. Les primeres investigacions foren realitzades per estudiosos locals com el vicari Bernardino Sastre, el cronista Carmel Giner i el mestre nacional Antonio Pérez Ramos. Aquestes es caracteritzen per la manca de cientificitat però ens donen bones referències toponímiques i geogràfiques dels jaciments. D’altra banda, a partir de la renovació historiogràfica i de la ciència arqueològica, amb pautes més científiques del treball arqueològic, trobem els estudis de Pepa Pascual, Javier Martí, Josep Antoni Gisbert, Josep Torró i R. Azuar entre d’altres.
Els jaciments o restes arqueològics constitueixen part integrant el Patrimoni cultural de la comunitat, que ens possibilita conèixer, encara que siga parcialment, el desenvolupament cultural, social i material en altres èpoques històriques, raó que justifica la seua protecció i les limitacions a qualsevol acció que puga degradar-los, segons l’article 166 de la Normativa Urbanística.
El nostre recorregut abarcarà es de la Prehistòria fins l’Edat Mitjana, per la qual cosa, caldrà fer-lo amb un bon calçat per recórrer aquest intens gresol de cultures i pobles en una mateixa terra: Pego i la seua vall.
Per fer més idàctic el nostre passeig seguirem un mètode cronològic per què el visitant o el curiós lector s’imagine en cada període de la història que transcorre aquest escrit.
L’estació prehistòrica més antiga es troba a la muntanya e Benirrames, pertany al Paleolític Mitjà, també anomenat Musterià. Avui recau en terme d’Oliva però en aquells temps cal tenir en compte que els termes no es delimitaven tan estrictament com en l’actualitat. El jaciment consisteix en un trencament de la volta d’un hàbitat en cova. Greument deteriorat, el seu interès radica en l’aglomeració de material lític i restes animals escampats arreu de tota la zona més immediata.
Després e la crisi del Mesolític, l’home neolític, ja més sedentari, va deixar les seues petjades en diversos llocs. En Ambra trobem restes de ceràmica neolítica, igual que en la Muntanyeta Verda i les muntanyes de Bullentó. A les darreries del Paleolític i també durant el Neolític trobem hàbitats en cova en algunes de les muntanyes pegolines. Pel camí del Carritxar accedim al interior de la Serra de Mostalla, ben prop d’allí trobem la Cova de l’Ase, la qual es localitza en una vessant del barranquet que des de l’explanada del cim camina fins al pla. Es tracta d’un hàbitat en cova i havia de practicar-se en ella també el soterrament. Sembla que el nom de la cova fa referència a l’animal quadrúpede de la família dels èquids, però no hi sabem el perquè s’anomena així. De semblant cronologia (5000-3000 a.C) però molt més desconeguda és la Cova de Xical o Potastenc, la qual es troba quasi al cim sobre la senda que passa per sota mateix de la cova al N.O. de la muntanya de Xical. Inèdita també i en la mateixa muntanya, prop d’un barranconet annex al Barranc de les Coves, descansa impassible la Cova Negra, amb una majestuosa bocanada d’entrada orientada cap a l’Est.
A poc a poc i, ajuat per la benèvola condició climàtica, l’home va anar baixant al pla per establir-se i desenvolupar-se en una economia de producció, fonamentada en l’agricultura, la ramaderia i la pesca.
Durant el Bronze valencià es proueix la segona gran crisi de la València prehistòrica, segons J. Aparicio fou una època d’intensa i perllongada depressió econòmica.1 Un dels jaciments més estudiats i important s’emmarca dintre d’aquesta adscripció cultural i es troba a la marjal de Pego, en la zona anomenada El Pla junt al camí dels Magranars. Aquest jaciment fou descobert a principis dels anys 80 per Salvador Climent i es tracta d’un despoblat del bronze (4000-2000 a.C) on visqueren, caçaren i pescaren antics pobladors defensats per una petita muralla circumdant. Les prospeccions donaren bona referència de l’abundant ceràmica, agulles d’ossos i la possibilitat de l’existència d’un poblat amb estructures d’hàbitat de cabanyes amb un sostre de material vegetal i fang.
Del bronze també hi ha referències en un monticle anomenat Tossal Ras, al qual s’acceeix des de la carretera de Pego a Benidorm, en el port de Sagra. S’observa una muntanya molt erosionada, en el cim de la qual abunden les restes de ceràmica, diverses estructures defensives, molins barquiformes (molins de mà) i cantells rodats. Durant el bronze la ceràmica és de baixa qualitat, seguia fent-se a mà i, la peculiar cocció li conferia la similitud a un sandwich, amb les dos cares superficials vermelles i al interior un color obscur.
Cap al segle V-IV a.C. poem parlar de la cultura ibèrica alacantina. Els exponents més interessants a prop nostre són el jaciment del Xarpolar a la Vall de Gallinera ( Margarida), el de Segària i el del Castellar d’Oliva. Tot i això, la referència per excel·lència d’aquesta cultura és l’arxiconeguda Dama d’Elx. Encara que al terme pegolí observem restes de ceràmica ibèrica, no s’ha localitzat cap conjunt habitable o jaciment exclusiu d’aquest període, llevat de la Muntanyeta Verda i el Tossalet de Sorell. La Muntanyeta Verda s’alça a 50 metres al Nord de la marjal, sembla un illot que antigament deuria sobresortir de les aigües del paratge, un lloc privilegiat per a l’aprofitament i refugi humà. Pot ser que una petita muralla circumdara un petit poblat durant aquesta època, tot i això, les investigacions encara no són massa concloents. El Tossalet de Sorell és un altre lloc paradisíac que es troba prop de la Casa Motor de Sorell. Entre els bancals, avui de tarongers i abans de garrofers i oliveres, s’alça un petit monticle on predomina la roca en tota la seua superfície; al seu voltant i en les caigudes trobem abundant ceràmica, predominant la ibèrica, romana i islàmica.
Com afirma l’arqueòleg i màxim exponent e l’estudi arqueològic de l’antiguitat clàssica al País Valencià J.A. Gisbert, el terme municipal de Pego, per la seua considerable extensió al mig de la planura costenca, presenta una forta empremta de la Romanització.2
Carmel Giner el 1966 ja va escobrir unes sepultures en una parcel·la de la partida de Penyalva. La necròpolis va quedar desfeta per la roturació dels bancals, però una fotografia ens ha deixat bon testimoni de l’enterrament d’inhumació amb l’esquelet allargat dintre d’un fossa i cobert per vàries tegulae. També es va trobar una moneda, que segons Gisbert, es tractava d’un As de la primera meitat del segle II d. C.3 A l’Heretat de Sala a principis del segle XX es va trobar una làpida de marbre amb una inscripció llatina que deia així: A cayo Licinio Maximo de edad 37 años. Aquí yace. A su hermano piadosisimo erigió este monumento Licinio Máximo. 4
En la partia de Favara, que ve de l.àrab i significa font, hi havia una necròpolis romana confirmada per l’existència de bona quantitat de fragments de teules romanes (que tapaven les sepultures), fragments de dolia, peus d.ànfora i abundant ceràmica. A més, d’aquest període es va trobar també una moneda de Trajà.5
Aquest jaciment el poem relacionar amb el de Penyalva i també amb el de Sant Antoni, ací es trobava una extensa vil·la rústica habitada probablement des del segle I al V d.C. Segons Gisbert, les troballes confirmen l’existència de construccions i, fins i tot, hi degué existir un Caldarium (sala de bany d’aigua calenta d’unes termes).6 D’aquest jaciment romanen d’empeu tres peces de columnes al pati de la Casa de Cultura de Pego que donà l’arqueòleg al municipi.
A la partia de Gaià, prop del Poet de Cotes, Carmel Giner i Antonio Pérez Ramos van estudiar unes troballes que aparegueren cap a finals dels anys 50 després d’una roturació. Sortiren nombroses sepultures i abundant material ceràmic i d’aixovar. Aquests pensaren que es tractava d’una necròpolis àrab, però més recentment Gisbert va datar el jaciment en època romano- tardana cap al segle VII d.C., sota el domini visigot a la Península. Hi existien enterraments típics del món romà tardà i les ceràmiques estudiades confirmen una estreta relació geogràfica i cronològica amb el jaciment de Sant Antoni, situat a tan sols 800 metres.7
Un altre jaciment e l.època romana és el del Tossalet de les Mondes, estudiat per Gisbert i també per Carmen Aranegui. A pocs quilòmetres de la població, en la carretera de Dénia, s’alça un monticle on es situà un típic poblament rural romà dedicat a l’agricultura fonamentalment, podem trobar allí algunes restes de la petita muralla que envoltava el poblat.
Més ascripcions romanes les trobem en l’Alter de Pau, on es topà a més d’una necròpolis, un forn de caires industrials, que cronològicament podríem situar entre el segle I . IV d.C.
En Atzahila, la ceràmica localitzaa s’estén cap a les caigudes dels bancals d’oliveres i garrofers que miren cap a la carretera de l’Atzúvia, al punt situat dalt del barranc de Miquel. Hi ha abundant ceràmica ibèrica, no obstant, predomina la romana i la medieval. Sembla més obvi que es tractara d’un assentament romà ja que la terra que prodomina és la marga blanca o tap, característica dels assentaments de l.època. També hi havia evidències, avui desaparegudes, d’una via o camí romà que conduiria l’Atzúvia i les lloses quedaren soterrades quan es va fer el nou camí rural.
La ceràmica romana està representaa a la zona per la sigillata hispànica, suau i vermella, l’africana més fosca i la comuna de color gris i sense cap decoració.
Amb el vincle intermei de la Gaià visigòtica, arribà la dominació islàmica del territori valencià a partir del segle VIII. La més antiga de les troballes islàmiques la va estudiar Bazzanna al Xillibre, una fortalesa emiral del segle X greument atacada per la construcció a sobre d’una caseta d’ICONA i un repetidor de TVE.8 La fortalesa s’alçava al Miserat o Miserà, que significa el despoblat; encara podem veure marcat amb formigó la base estructural del que haguera estat un castell islàmic d’altura primerenc a la nostra vall.
Favara també presenta una necròpolis islàmica o meieval, amb nombrosos enterraments. Amb l’actual transformació de la zona degut a l’eixamplament del polígon industrial han sortir de nou ossos i esquelets del que poguera haver estat aquesta necròpolis, que podríem situar al voltant del segle XIV-XV. Favara es va eregir en nucli de poblament (alqueria) durant el període islàmic i després de la conquesta. En 1535 fou eregida en parròquia que incloïa també els llocs de Benumeia i l’Atzúvia.9 Al segle XVIII Favara va quedar despoblada i va passar a ser una partida més del terme. No obstant, hi va existir una ermita, la de Sant Pere, que a primeries del segle XX va desaparèixer. Posteriorment va romandre el panteó de la família Cendra, del Maiorasgo, avui al cementeri municipal.
D.època islàmica també hi són les altres alqueries e la vall de Pego, que encara que no conserven cap element constructiu de l.època, si que veiem en elles abundant material ceràmic en la mateixa superficie de la terra. Les alqueries o nuclis de poblament en època islàmica eren: Atzúvia, Atzahila, Atzaneta, Benixat, Benigani, Benituba, Benumeia (ermitori de Sant Sebastià del segle XVIII), Castelló, Cotes, Favara, Rupais, Salamona i Sant Antoni (Beniçuleima), passaren després del seu despoblament a ser partides rurals del terme pegolí, menys l’Atzúvia que es consolidà com a nucli de poblament i Atzeneta que quedà absorbida en el parcel·lari de la població de Pego.
Però, sens ubte, és el Castell d’Ambra el jaciment per excel·lència del període islàmic a la nostra vall. Sobre el castell s’han escrit moltes coses, totes elles dirigides a datar-lo cronològicament i a intentar esbrinar si fou un castell habitat en el seu interior. El castell d’Ambra, segons Javier Martí, és un castell de la por, construït pels islàmics davant l’amenaça de conquesta feudal iniciada cap a finals del segle XII i principis del XIII. Segons P. Guichard es tracta d’un castell-albacar, amb l’acostumada cisterna, destinat a servir de refugi a la població de les alqueries del terme en cas de perill. El castell va començar a construir-se a principis del XIII i després de la conquesta (en la qual sembla no va participar activament) es construïren cases dintre del recinte que foren desmantellades posteriorment quan s’inicià la construcció de la nova vila de Pego cap al 1280. Després d.un període de pau on la política reial va decidir crear noves viles emmurallades en el pla el castell perd la seua importància. Les restes del castell amaguen realment vestigis estructurals de molta importància. Destaca el seu doble recinte emmurallat, la cisterna, les vivendes de l.interior, la porta d.accés amb el seu cos de guàrdia i, per últim, una construcció adossada a la muralla interior que sembla un mihrab islàmic, però en les últimes excavacions trobaren una pila baptismal i es decantaren per afirmar que es tractava més bé d.una xicoteta ermita. A sobre d.una torre circular inacabada .una possible torre de l.homenatge-, s.instal·là malauradament el repetidor de TV i la caseta al costat, que trencà per complet la fisonomia de l.emblemàtic castell que fou en un temps del cabdill moro al-Azraq.
Per acabar el nostre recorregut per les meravelles que l’home eixà en la nostra història i en el nostre poble, cal ressenyar el nucli urbà de la Vila de Pego, nascuda després de la conquesta cristiana. La vila medieval de Pego ha estat estudiada per Javier Martí en la seua tesi de llicenciatura tituladaEl parcel.lari medieval de Pego. Un assaig de restitució del paisatge urbà a partir de les fonts fiscals i l.arqueologia, presentada a la Universitat de València. La vila de Pego és una fundació cristiana del segle XIII-XIV destinada a assentar nous colons cristians després de la conquesta. Una muralla envoltava la vila, que la tancaven tres portes i, al voltant del recinte existia un vall o fossar. Les restes d.aquella vila medieval encara guarden el seu ressò en concrets punts de l.actual casc antic de la població. El Portal de Sala, hagué de ser la tercera porta en importància de la vila, conduïa probablement a l.horta i queda de peus avui miraculosament. La porta de la Plaça donava al Raval (avui carrer Major) i la dels Siscars o Maiorasgo al cami d.Oliva i València, aquestes altres dos portes es derrocaren per eixamplar la vila al segle XIX. Respecte a la muralla, recorrent el seu traçat original encara queden ressorts embeguts en el parcel·lari. Bona mostra en són el llenç conservat al pati de la Casa de Cultura, i el llenç i torres situat a la cantonada del carrer Sant Lluís i Mestre Blasco. Últimament la sensibilitat del veïnat ha fet que es conserven llenços i imatges de somni com el que ha conservat en la seua botiga de joguines la família Muralla. La resta de la muralla moltes vegades serveix de mitjanera entre les cases, la conservació de la qual es basa en el gust pel patrimoni del veïnat pegolí.
Joan Miquel Almela
Arxiver municipal