cultura cultura

Museu d'art contemporani

El Museu de "Art Contemporàni" de Pego, es va inaugurar en 1991 amb els fons que constituïxen les obres premiades en el Certamen de Pintura "Vila de Pego", la primera edició del qual és de l’any 1976.

L’Ajuntament disposava en aquell temps d’una important pinacoteca i sentia l’obligació d’exposar-la al públic i constituir d’esta forma un centre de primer orde, dinamitzador de l’oferta cultural i turística de la ciutat, així com de les inquietuds artístiques que sempre ha tingut la Vila de Pego.

Continguts

Les obres que configuren el fons del Museu procedixen fonamentalment dels premis del Certamen de Pintura, però també hem de destacar la important donació que van fer “Els Amics del Museu de Pego” i també les donacions de destacats artistes i galeries d’art.

Les diferents sales estan repartides per la primera planta de la Casa de la Cultura i també en la caixa de l’escala que arreplega obres de gran tamany com les composicions de pintura-escultura de Francisco López Gómez “Díptic” 1984 “Tal qual” 1988, i la pintura Pop Art de l’Equip Límit “En el món només hi ha un Superman” 1992.

Les sales primera i segona estan dedicades a les obres de tractament figuratiu que abracen el paisatge hiperrealista d’un artista consagrat com a F. Mir Berenguer “Jardins i xaboles” 1970 al paisatge Esprai 1995 de Cale Carratala López, la figuració intimista de Manuel Prada Romerar “En qualsevol època” 1976 “Adolescent” 1970 de J. Amerigo Zalazar, la composició de sis quadros seqüències amb influències del còmic “Proces” 1980 d’Enric Solbes Cabrera , passant per Adriá Pina Alegre “Mans” 1983.

Adolescente. Jose Amerigo Salazar. 1970

Destacar també “Al despertar nouvingut” 1978 d’Eduardo Laborda, “Sons reals” 1976 d’Alvaro Segòvia, “Metamorfosi” 1975 de Juan Manuel Brazan amb les seues poètiques tan personals. La ruptura cap a corrents més expressives es pot contemplar en les obres de José Morea Marcos “Adam el de les formigues amb triangles” 1980 o el simbolisme de Martín Caballero “Et pluribus anum” 1980.

Les tendències constructivistes estan representades en la sala tercera amb obres de Luís Estellés Xapa “Escala” 1987, “Simplicitat interna” 1991 d’Ana Mª Miralles Martín i l’obra sense titule 1991 de Ricardo Domínguez Ruiz entre altres.

Escala. Lluis Estelles. 1987

La sala quarta arreplega el corrent abstracte entre les que destacarem l’obra de Francisco Moliner Ayala “Pintura” 1982, María Chana del Castillo amb la seua obra de 1982 sense títol. L’expressionisme abstracte de Carmen Bereguer 1981 i la força del color i la pinzellada d’Amparo Iranzo Ureña 1985.

A les sales quintes i sexta veiem obres de grans dimensions, el díptic de fusta amb grafismes i incicions “Personatge econòmic” 1985 de Carmen Grau i l’impressionant díptic “Pe Talleito nàs créu en Déu” 1987 de Guillermo Aymerich Goyanes i l’obra tan suggestiva i intimista realitzada amb tela i objectes de colors “Objectes de desig” 1995 de María Zarraga Llorens. Obres d’artistes que ja formen part de la nostra història de l’art contemporani, compartixen sales amb artistes joves premiats recentment. S’incorporen així les últimes tendències, Carolina Ferrer, 1991, Encarna Sapúlveda 1993, Rafael Hernández García , Juan Cuéllar Costa 1997, Javier Garcerá Ruiz 2000.