Les festes de Pego comencen amb el Porrat de Sant Antoni del Porquet, el dia 17 de Gener. Antigament s’anunciava aquesta festa el dia d’abans amb el ritual del foc. Avui en dia, encara es manté l’ancestral tradició de beneir els animals caminant tres vegades al voltant de l’ermita. Al costat d’aquesta s’instal·la una xicoteta fira de dolços tradicionals on podem comprar pomes acaramel·lades, tot tipus de fruits secs i martells de caramel entre altres coses.
El dissabte abans a Carnaval es celebra “La Baixada del Riu Bullent” és una festa relativament jove però malgrat tot, és un dia on tot el poble s’uneix per fer una peculiar cursa. Els participants realitzen les seves pròpies barques fent ús d’una gran originalitat i destresa. D’aquesta manera el públic veu des de les voreres com van passant unes barques realment enginyoses, sempre amb la finalitat de divertir-se i gaudir d’uns bons moments, de la natura i dels encants de la Marjal.
Amb la Crosta es festeja l’arribada de la Quaresma, i per tal d’acomiadar-se de la carn els pegolins se’n van de Crosta, que és un dels menjars típics, on els ingredients principals són la carn, l’arròs i l’ou. És tradició que els amics i les famílies vagen a menjar-se la Crosta a la platja o a la muntanya.
Les Carnestoltes de Pego són realment especials, el poble es transforma, s’envolta amb una màgia que no passa desapercebuda per ningú. Any darrere any, gent de totes les comarques acudeix a Pego perquè sap que ací trobarà unes festes on tot hom participa. És una nit de diversió sense límits on cadascú, per un dia, és allò que sempre ha desitjat ser.
La Pinyata o també anomenat “El soterrament de la Sardina” és la festa que commemora l’arribada de la Quaresma. Malgrat que és un poc menys coneguda que els Carnestoltes, tots els que participen en ella es queden bocabadats per l’energia i l’eufòria que es desprèn. La festa comença amb una cercavila de taüts on tots van vestits de dol. Acompanyats amb música recorren els carrers del poble fins arribar al Pla de la Font. Una vegada allí cremen, en una gran foguera, tots els taüts mentre la gent balla al seu voltant. Després comença el Correfoc i d’aquesta manera s’inicia la bogeria i la màgia d’aquesta nit. Tot el món balla pel carrer, en les revetlles i en els bars, que en un dia tan especial lloguen conjunts de música per animar a la gent.
És una festa familiar, on tots els visitants se senten com a casa
Les Falles és la festa dels valencians. Aquesta festa té antecedents pagans, on es donava la benvinguda al equinocci de primavera mitjançant la simbologia del foc, que purificava la nova etapa de la presència d’esperits dolents. Al llarg dels anys aquesta foguera de trastos vells ha esdevingut a la foguera de vertaderes obres d’art com són avui en dia les falles.
Pego, com moltes altres viles i pobles de les terres valencianes, s’ha caracteritzat pel seu fervor religiós des de l’edat medieval. Religió, la cristiana, que va vindre enfortida amb la conquesta, i que va anar engrandint-se durant tota l’edat medieval gràcies al poder de l’Església en augment. L’origen de la Setmana Santa l’hem de trobar a partir de la baixa Edat Mitja, probablement sobre el segle XV, i ja documentada al nostre arxiu, a partir del segle XVI. Durant tot el segle XVI trobem a les Actes de Consell conservades a l’arxiu històric de Pego, notícies i referències a la Setmana Santa. En primer lloc, cada any per a la dita festa de la quaresma venia un predicador a la vila, que normalment pagava el municipi o en altres ocasions el mateix rector. Els predicadors solien ésser franciscans que venien del Convent del Pi d’Oliva, ja que en Pego restaven alguns anys per a que vingueren. Altres vegades, quan mancava el pressupost, era el mateix rector de la parròquia qui predicava durant la festa.
També hi ha documentació sobre el subministrament de la cera per a la Setmana Santa, cera que es portava normalment des de Gandia. El llumener era l’encarregat de manifestar als jurats la manca i la necessitat de comprar-ne. Una de les primeres confraries documentades fou la de la Sang, és a dir, la que avui coneixem com la de l’Ecce-Homo, i el seu origen podem datar-lo al voltant del 1579. Aquesta confraria venerava el Sant Sepulcre que es guardava en un altar de la capella de l’Hospital de Pobres de la Vila, on avui s’alça la Capella de l’Ecce-Homo.
Important fou també, la imatge tallada del Crist de la Providència, que per la seua atribució a l’artista Damià Forment, parlem d’un origen al voltant del segle XVI. A partir d’aquest moment sorgiren altres confraries, les quals treien les seues imatges en processó pels carrers de la vila, tancada encara per muralles.
El segle XVI fou un segle de religió cristiana, o millor dit, un moment de colonització, primer amb la conversió forçosa dels mudèjars el 1525 que es convertiren aleshores en moriscos; i després, amb la construcció d’ermites fora de la vila cristiana, com les de Sant Miquel (1566) i Sant Antoni (1570) per als convertits i cristians nous. Al segle XVII vingueren els franciscans a Pego, i s’acabaren les obres de la nova Església, sobre el solar que havia estat la primitiva, creada per ordre reial el 1280.
Eren temps on els anys estaven replets de festes religioses, totes elles dedicades a sants i verges, a més de la Setmana Santa, i la festa del Corpus, que venien celebrant-se des del segle XVI: sants Metges, sant Miquel, sant Joan, Tots Sants, dia de l’Assumpció, sants de la Pedra, sant Roc i sant Sebastià, sant Vicent, entre altres. Ja al segle XVIII tenim documentades un nombre considerable de confraries, de les quals algunes sortien a Setmana Santa: de la Verge Maria, de la Sang, del Sagrament (Minerva), del Roser, de sant Roc, de sant Sebastià, dels sants de la Pedra.
Les confraries anirien augmentant en el temps, o algunes desapareixent, i la de la Sang, convertint-se en el patró de la religió popular arran de l’aparició miraculosa de la imatge de l’Ecce-Homo en les dependències de l’hospital de pobres entre el segle XVI i XVII. Durant el segle XIX s’institucionalitzà la festa en honor a l’Ecce-Homo, celebrant-se a principis del mes de juliol. Fins i tot, coincidint amb l’agricultura tradicional de la morera i la seda, es feien les famoses ofrenes de botja.
Ja al segle XX, a la seua meitat, s’hi configura el panorama de les confraries que quasi ha perdurat fins avui. El 1950 hi havia les següents: la confraria de l’ Ecce-Homo, la del Crist de la Providència, la de Jesús Natzarè, la de la Dolorosa, la de l’Oració de l’Hort, la del “Cristo Flagelación”, la del “Cristo Yacente” (obra de Jerique Just). A totes aquestes imatges les acompanyava la quadrilla de soldats romans anomenats “Caps de Ferro”, també les vestes i les corals que lloaven a les imatges. Començava la festa el Diumenge de Rams i acabava el Diumenge de Pasqua, dia en què se celebrava el famós “Encontre”. En l’actualitat la Setmana Santa a Pego es composa de nou passos o imatges, que per ordre acostumat en la jerarquia processional són els següents: la Creu dels Trastos, l’Oració de l’Hort, el Crist de la Columna, l’Ecce-Homo, el Jesús de Medinaceli, la Mare de Déu dels Dolors, el Jesús de Natzarè, la Verònica i el Crist de la Providència. Una altra imatge realment admirable i particular, és la del Sant Sepulcre, que substitueix a la de l’Ecce-Homo la nit del Divendres Sant. A totes elles s’unirà molt prompte la Pietat, de l’escultor Miquel Costa, recentment adquirida per l’Ajuntament. És la Setmana Santa pegolina una festa arrelada i de tradició popular, on destaquen les ancestrals confraries i imatges, el soroll de les cornetes i tabals, el fum del ciri i l’olor de la cera, i el silenci processional. El Dimecres Sant continua celebrant-se la tradicional “Salpassa”, encara que desvirtuada pel temps, sense perdre el seu encant de presència dins de la festa religiosa.
Realment particular és la pujada al Calvari de Divendres Sant, entre els xiprers, els espectadors devots , i les capelles de la passió de Crist que conjuguen els blancs de la pedra i el cromatisme de la ceràmica tradicional valenciana, pugen les imatges fins l’ermita de Sant Joaquim. Al bell mig del passatge l’encontre entre la Mare de Déu i el seu fill Jesús de Natzarè ompli de realisme la jornada, els portadors alcen la pesada imatge just el moment de l’encontre. La festa de la Setmana Santa acaba el Diumenge de Pasqua o de Resurrecció, i de nou l’encontre entre la mare i el fill esdevé d’una cerimònia majestuosa. Al Pla de la Font i des dels balcons del veïnat plouen flors per a la Verge, a la nova imatge de la mare de Déu de Pasqua, i alcen el vol els coloms, i mentre sona l’himne de l’alegria, angelicalment.
Es la festa gran per excel·lència, se celebra a finals de juny. El so dels trabucs desperta el poble en festes, les comparses desfilen al so de la música. El poble agafa un aire medieval amb les gel·labes i vestits majestuosos. Aquesta festa precedeix a la festa patronal dedicada a l’Ecce-Homo. Hi ha un gran nombre de comparses tan mores com cristianes. Cada any li pertany a una de cada banda capitanejar la festa, organitzant l’Ambaixada que és el més especial de la festa, on es representa l’entrada del rei cristià al castell moro.
O la cercavila del “boato” més bé de l’ostentació o pompa, es a dir, el dia més espectacular de la festa , doncs ixen grups de dansa que ballen al so de la música mora o cristiana i moltes sorpreses més. L’últim dia és el dia de les carrosses. A més de la cercavila de les comparses, es realitzen altres actes com el mercat medieval que es situa en el Passeig Cervantes, els Jocs infantils, el concerts de rock i com no: els Bous.
El 9 d’octubre els valencians celebrem l’adhesió del País Valencià a la corona d’Aragó, recordant el fet del rei en Jaume I en vèncer, en 1238, les tropes àrabs. Aquesta festa consisteix en mantindre en la nostra memòria la història, les arrels que ens ajuden a comprendre millor el nostre present.